El pic Khan Tengri, de 7.010 m. és el segon pic més alt de la serralada del Tien Shan. Es troba situat en els límits fronterers de Kirguizistan, Kazakhstan i la Xina.
És un dels cinc pics de 7.000 metres de l'antiga Unió Soviètica. Amb els seus 7.010 metres és el set mil més septentrional del món, i per tant un dels més durs. Els altres són el Pobeda 7439m, en el Tien Shan. El Comunisme, el més alt 7495m i Korzhenevskaya 7105m, tots dos al Pamir. Conformen, quan s'aconsegueixen conquerir, el cobejat títol honorífic de Lleopard de les Neus.
Considerat per molts alpinistes com una de les deu més belles muntanyes del planeta, i per tant digne de ser visitat. És difícil descriure la seva visió amb paraules. Quan al matí, la seva esvelta silueta brilla amb aquest to, entre vermellós i daurat, per sobre dels massissos circumdants, els nostres ulls l'instant queden captivats, fent difícil evitar dirigir-los a tan magnífic espectacle de la natura.
La serralada de Tian Shan va ser descoberta per un occidental en 1856, per P. Senyonov, que va afirmar erròniament que el pic més alt era el Khan Tengri 6995 m. La muntanya domina vastes praderies pastors per genets kirguizistan, i d'ella descendeix la glacera Muzart, de 34 km de longitud i el Inelchek, de 69 km.
El Khan Tengri, també conegut com la muntanya celestial (una possible traducció del xinès Tian Shan), és una de les muntanyes més fredes i severes de la Terra i s'erigeix com la segona major altura de la serralada del Tian Shan amb una prominència d' més de 500 m, després del pic Pobeda o Pobedy, de 7.439 m. d'altura sobre del nivell del mar.
Algunes de les seves rutes són d'extremada dificultat tècnica (per exemple, la famosa la via coneguda com Marble ridge per la seva cara sud, així anomenada per estar formada de marbre rosa i gel), especialment en la seva cara nord, per la qual cosa fins 2005 romanien verges per als alpinistes occidentals.
La glacera Inelchek, de 69 km. de llargada, està considerat un dels glaceres alpins més llargs del món. El descobridor del Khan Tengri, l'alemany G. Merzbacher, als anys 1902 i 1903 va trobar a la glacera Inelchek nord, un s miracle de la natura. Es tracta d'un llac, que tanca completament el pas per la glacera, ple d'un extrem a l'altre. Fins 2005, només a finals de l'estiu es pot passar per el fons d'aquest llac, quan l'aigua discorre per sota.
Lluint en l'horitzó, els cims de la serralada Tian Shan acostumaven a enriquir la imaginació dels pobles locals, d'on provenen els noms mítics amb els que els pobladors denominen a la muntanya: Tian Shan significa en xinès les muntanyes celestials; mentre que de les llengües turques Tengri Tag significa les muntanyes del fantasma o Khan Tengri, el senyor del cel. La piràmide regular i harmònica del Khan Tengri està tallada amb el marbre vermellós que la recobreix. L'alba i al capvespre la llum daurada accentua el seu color i per això el pic té un altre nom local: Kan-Tau, la muntanya sagnant.
Les últimes estimacions li atorguen una altitud de 7010 m, el que li permet entrar en la llista dels sietemiles.
La impressionant cara nord del Khan Tengri, de 2.600 metres de desnivell, té una pendent mitjana de 60 º, que s'accentua encara més a la zona rocosa somital. La seva aresta nord-est té caràcter glacera, al costat de la qual s'estén la seva enorme cara aquest, vessant que es troba escombrada per les freqüents allaus que descendeixen de la glacera penjant proper al cim. La seva llarga aresta sud-est, vora dret de la cara sud, amb 3.000 metres de desnivell, estava el 2005 encara sense escalar davant la dificultat de la seva roca. Per això, la majoria dels alpinistes que van intentar la seva obertura, van acabar per desviar cap a la Marble ridge o Marble rib (aresta sud). A la seva esquerra, es troba la ruta normal, la més transitada pels muntanyencs, en l'aresta oest, que s'eleva des del coll entre el Khan Tengri i el bec Chapaeva 6.371 m, coll al qual es pot accedir tant des del nord com des del sud.
¿Nord o Sud?
Quan ens proposem pujar aquesta muntanya sempre ens assalta el dubte de que cara intentar, nord o sud?
La cara nord està rebent una gran quantitat de visites en els darrers anys, sobretot després de la tragèdia de l'any 2005 a la ruta sud, en la qual van perdre la vida 11 alpinistes russos i txecs al desprendre un serac del Pic Chapaeva, quan transitaven pel famós "embut", entre el Camp 1 i el Camp 2. Aquest accident a motivat un flux de muntanyencs cap a la vessant nord del Khan Tengri, doncs la ruta no és escombrada per les allaus, però per contra és més tècnica, i gairebé tota transita per cordes fixes, cosa, en la nostra opinió tan perillosa com els despreniments, ja que a vegades és una loteria.
És una decisió que no s'ha de prendre a la lleugera.
Sense voler influir, a l'agost del 2008 el famós alpinista Ramón Portilla, després d'aconseguir el cim per la cara sud, ens comento: "Estic molt content d'haver optat per aquesta ruta, pot ser una mica més exposada, però la bellesa de la visió de la muntanya durant tot el recorregut és escruixidora. "
Recordeu que les dues opcions, des del coll del Chapaeva comparteixen ruta.
Descripció de la ruta:
L'ascensió comença al Camp Base, que està situat en el flanc esquerre de la morrena de la glacera Inelchek Sud, a la confluència amb la glacera Sviosdochka, a 4000 metres d'altitud. Sortirem en direcció a la muntanya sortejant un caos d'esquerdes i rierols a vegades de difícil pas. Després d'uns vint minuts el terreny ens permet apropar-nos a la glacera per intentar abandonar la morrena, si és al principi de la temporada el pas cap a la glacera haurem de trobar ia vegades és difícil, com a norma podem tenir la referència de les restes de l'helicòpter accidentat el 2005.

Una vegada dins de la glacera la millor opció és encaminar els nostres passos cap a la zona esquerra del mateix, amb això evitarem haver de perdre molt de temps intentant travessar algunes, i bastant cabalosos corrents d'aigua. Seguint la morrena esquerra, arribarem a la confluència amb la glacera Siemienovskova, que baixa del Khan Tengri, una mica abans d'aquesta zona establirem Camp 1, a 4200 metres. En aquest camp és fàcil trobar aigua i no haver de desfer neu.
Girant 90 º, seguirem glacera amunt sortejant nombroses esquerdes fins arribar a la zona on comença el famós embut, el nostre rumb gira 60 º a la dreta i afrontarem una mena de cascada del Kumbu en petites dimensions, però exposada a la caiguda d'allaus i despreniment de pedres de la paret del Chapaeva. No cal dir que cal afrontar aquesta zona molt d'hora, i intentar passar amb la major rapidesa possible. Fonamental l'ús de casc, així com cobrir el coll amb alguna peça de roba, doncs una simple petita pedra que cau des de 2000 metres més amunt, pot causar terribles danys.



Passat aquest tram, sortirem a la part alta del circ de la glacera, arribant a un replà, a uns 5.300 metres, és Camp 2, des d'aquí tenim una bona visió de l'aresta que ens portarà a la cimera.
El camí cap a Camp 3 transcorre sortejant alguna que altra esquerda, ruta evident cap al coll que es veu clarament. A 5.900 metres tindrem la possibilitat de cavar o habitar una cova dy gel, o muntar les nostres botigues.
Del camp 3, l'itinerari continua cap al coll, per després pujar per l'aresta oest del Khan Tengri. L'aresta, en general, sol estar equipada amb cordes fixes. La ruta es desenvolupa sobre roca fins als 6.900 metres. Més endavant s'alça la cúpula de neu que, a mesura que pugem, s'acaba transformant en un aresta esmolada de neu, que porta directament fins a la mateixa cimera. Al llarg de l'aresta oest existeixen replans a 6.200, 6.400 i 6.700 metres. En algun d'aquests llocs és possible muntar el Camp 4. El millor replà és el que està situat a 6.400 metres. Fins als 6.700 metres, la ruta transcorre pel costat dret de l'aresta oest i, d'aquest punt, continua amb una travessia cap a la dreta, fins arribar a un corredor. En l'inici del corredor s'alça una paret de roca d'uns 10 metres d'alçada. Més endavant, es puja pel corredor i de nou es gira a la dreta. Per terreny rocós es surt a una aresta de neu, per la qual continuem fins trobar-nos amb una paret de roca d'uns 15 metres. Més amunt, ja només queda la cúpula de neu. Al cim es troba un trípode. Quedar-se en la cimera molta estona no és aconsellable, ja que encara queda tot el camí de retorn, gens fàcil, pel mateix itinerari de pujada, per les cordes fixes.
Recomanació general, si a les tres de la tarda no estàs a la cimera és millor donar-se la tornada, encara que la tinguis a tir de pedra.